ACEBAL
Y GUTIÉRREZ, Xuan María
(1815-1895)
Xuan María Acebal
nació n’Uviéu, el 8 de marzu de 1815, y morrió na mesma ciudá’l 11 de febreru de
1895. Na capital asturiana, primero, y en Madrid, más tarde, entamó estudios de
Latín, Humanidaes y Filosofía colos xesuites de San Isidro, hasta que, en 1835,
el gobiernu espulsó d’España a los relixosos d’esta orde.
Con venti años, depués de ser testigu de
tremendes matances de freiles y ensin poder acabar los sos estudios, tien que
tornar Acebal pa Uviéu. Ellí diba entamar col so hermanu munchos negocios
(primero un taller de fundición, depués una fornu de pan, una mina, una
imprenta...) y tamién había de destacar comu escultor y artista mecánicu.
Políticamente fue Acebal un tradicionalista
acérrimu, siempre apegáu a la relixosidá y militante del carlismu, polo que, en
1873, tuvo que s’esiliar en Francia cuandu la última carlistada. Precisamente el
xenru d’Acebal, Guillermo Estrada, fue xefe políticu de los carlistes
n’Asturies y caltuvo siempre col suegru una gran amistá (hasta’l puntu de
qu’Acebal fixera con Estrada el viaxe de novios a Roma, por empara de la so
fía).
La mala salú que yá entóncenes gastaba Xuan
María Acebal nun fue a tener por él cuandu, nel plazu de malpenes seis díes,
morriéron–y un nietu y el padre d’ésti, el so queríu xenru Guillermo Estrada.
Nun llegó Acebal a vivir nin dos meses, morriendo’l sábadu 16 de febreru de 1895
(quince díes depués que finare tamién Teodoro Cuesta).
Fue Acebal un poeta de producción munchu
más pequeña que la del so contemporaniu Teodoro Cuesta, y asoleyada, namás
qu’en parte, na prensa rexonal. De toles maneres, pol so rigor llingüísticu y
altor lliterariu, fue xustamente consideráu “príncipe de los poetes bables”,
anque la so obra nun se recoyó en llibru hasta 1925, cuando Enrique García
Rendueles inxerta en Los nuevos bablistas
seis poemes y dos traducciones d’Horacio.
La edición definitiva de la obra d’Acebal
(Obra poética, Alvízoras Llibros)
faila en 1995 Antón García, con motivu’l centenariu del poeta, cuandu se–y
dedica la Selmana de les Lletres Asturianes. Recuéyense nella tolos poemes
d’Acebal que se conocen:
Poesía n’asturiano:
—
“A so maxestá Doña Sabel Segunda y al so fíu el Príncipe d’Asturies”.
—
“Al niñín Jesús”.
—
“Venite ad me et ego reficiam vos”.
—
“A María Inmaculada”.
—
“Cantar y más cantar (Impresiones de Asturias)”.
—
“El amor del hogar”.
—
“Pobre madre”.
—
“La Fonte de Fascura”
—
“Arreglu de cuentes”
—
“A María”
— “Refugium pecatorum”
Traducciones
d’Horacio:
— “Beatus ille, qui
procul negotiis”
— “Maecenas atavis
edite regibus”
— “A Llidia”
Poesía en castellano:
— “Charada”
— “¡Qué despacio el
tiempo pasa!”
— “¡Trébole!”
— “A Enrique
Tamberlick”
Poesía n’italiano:
— “Ricórdasti, mio
Cara”.
BIBLIOGRAFÍA
Creación
Acebal, Xuan María
Cantar y más cantar.
Impresiones de Asturias. Poesía bable / Juan María Acebal. — Oviedo : [s.n.],
1911(Esc. Tip. del Hospicio Provincial). — 16 p. ; 22 cm.
Acebal, Xuan María
Obra poética / Xuan
María Acebal ; edición, prólogu y notes d’Antón García. — Uviéu : Alvízoras
Llibros, 1995. — 184 p. ; 22 cm. — (Clásicos asturianos ; 1). —Bibliografía
ISBN 84-86889-30-8
Bibliografía
“Acebal y Gutiérrez,
Juan María”, en: Gran Enciclopedia
Asturiana, T. I, Xixón, Silverio Cañada, 1981, p. 17.
Evaristo Baizán
Rodríguez, “Espaciu poéticu asturianu en Xuan María Acebal”, Lletres asturianes, 36, 1990.
José Miguel Caso
González, “La poesía de Juan María Acebal”, Lletres
asturianes, II, 1982, pp. 42–51.
Carmen Díaz Castañón,
“Juan Mª Acebal y Gutiérrez”, en: Literatura
asturiana en bable, Salinas, Ayalga, 1980, pp. 80–81.
Antón García,
“Prólogu”, en: Xuan María Acebal, Obra poética,
Uviéu, Alvízoras Llibros, 1995, pp. 9–60.
Antón García, “Xuan
María Acebal”, en Lliteratura asturiana
nel tiempu, Uviéu, Conseyería d’Educación, Cultura, Deportes y Xuventú,
1994, pp. 67–68
Enrique
García-Rendueles, “D. Juan Mª Acebal y Gutiérrez”, en: Los nuevos bablistas, Xixón, Imp. de La Reconquista, 1925, pp.
42–73.
Miguel Ramos Corrada, Sociedad y literatura bable (1839–1936),
Xixón, Silverio Cañada, 1982, pp. 59–66.
Milio Rodríguez Cueto,
“Tiadoru y Acebal”, en: Vistes
lliteraries, Uviéu, Conseyería d’Educación, 1993, pp. 59–63.
Xuan María Acebal: (1815–1895): Cien años depués,
Uviéu, Conseyería d’Educación, Cultura, Deportes y Xuventú, 1995.
Xuan Xosé Sánchez
Vicente, “Cantar y más cantar : un comentariu testual”, Lletres asturianes, 36, 1990, pp. 51–57.
ANTOLOXÍA
LA FONTE DE FASCURA
Baxando el puertu
Sueve
d'Antayo so la falda,
y d'Uruyán xuntino
pos una piedra algama,
esquita de la peña
la fonte qu'hai más
guapa.
Del lau del Saliente,
que ye per onde mana,
y que costudo un pocu
hasta una riega baxa,
traviesa la siendina
que va a so mesma
entrada.
¡Qué suave qu'ella cuerre!
¡Qué llimpia surte
l'agua!
¿Qué comba fai el
vidru
que de la peña salta!
Y ¡cómo les burbuyes
rebullen na fontana
al par que cuerri nella
aquel gordón de plata!
Esfechu en munchos filos,
que l'un tres l'utru
escapa
per delles de
resquiebres
del tanque que
l'ampara,
texendo y destexendo
pel prau alantre
esbaria,
y menien les sos
fueyes
al palpu d'aquella
agua,
igual que si quixeren
paga-y ansí la gracia,
les plantes y les
flores
que salen pela campa.
Cuntar el sin fin
d'elles
qu'el suelu tudu
cuaya,
val más cuntar les
herbes,
que guañen na toñada.
¡Oh fonte de Fascura!
Contigo en comparanza
¿qué val la de
Blandusia
nin todes cuantes
haiga?
Tú das verdor al campu,
frescura al aire
dasla,
y bálsamu y colores
de ti la flor los
saca.
Tú aguces el telentu
d'aquel que tien la
gracia
de fer cantares bonos,
si non no-y sirves
nada.
Por eso los cabritos
non van a enlluxar to
agua,
metiendo en tos
regueros
sos uñes y so barba.
Tampoco va la choba
con plumes d'utru maja
que da non más glaíos
y ciuda ella que
canta;
nin d'otros paxarucos
non va la garandaya,
pos tiénenlo de suyo
berrar por más que
faigan;
como si'l cantar fora
estar fala que fala
dando la parpayuela,
p'al postre decir
nada.
A ti va la palomba
qu'el to arrullar la
engaña,
igual que si fos d'una
de les de so bandada.
A ti va la cerrica,
el pardu, la
calandria,
malvises, ruinseñores
y el tordu a beber to
agua;
y desque los sos picos
los meten na to taza,
y, chando dalgún
sorbu,
esclaren so garganta,
oye-yos los xiblíos
ye cosa qu'a ún lu
mata.
Tamién la paxarina,
que va de rama en rama
picando peles flores,
nel to alberque
s'apara.
A ti van les rapaces
y enllenen la ferrada;
si alguna al dir foi
triste
de güelta alegre
canta:
"¡Ai de la fonte fría!
¡ai! de la fonte
clara,
¡ai! l'agua que corría
¡ai! l'agua que manaba
bebíla y consoléme
¡Bendita sea so
gracia!"
Y al fin hasta'l sol mesmu
en ti sos güeyos
clava,
pa qu'en nublina subas
allá a esfrece-y la
cara;
y amiyes otra güelta
en perles de rosada
qu'el frescu de la
lluna
col so relante cuaya,
y sema tempranino
esnaletando l'alba.
La fonte de Fascura
non tien, non,
comparanza
nin cola d'Helicona
Agánipe o Castalia.
Atápenla per riba,
faciendo la enramada
a modu d'una bóbada,
brazaos de ramasca,
y pinguen de los
britos
de tan espesa mata
les flores y la fruta
montés, sabrosa y
guapa!
¡Qué lluz amortecía
y al par tan encantada
per entre la espesura
d'aquel balagar pasa!
Sientáu baxo d'ella,
enriba d'una llábana
que sal d'aquella peña
non sabe unu ú
s'afaya,
si duerme, si está
espiertu,
si ye verdá o si
suaña.
Allí anda una papuda,
qu'a fer so ñeru
entama,
y van el machu y fema
a cualu más s'aballa.
Si yerba una enguedeya
nos gayos d'una rama
col picu y coles uñes
echándo-yos llaciada;
el utru va purriendo
el mofu que fai falta,
y pon, pa bien
mullillu,
camada y más camada.
Y si ella pa agüecallu
da güeltes y escargata
sin dar mano a recáu
va triendo él suave
llana
de flores, que la
críen
nos brotos u la apaña.
Pasando algunos díes
añérase ella y guaria
hasta que los pitinos
yá salen de la
cáscara.
Entós ye l'alegría,
y el non tener parada,
y andar los dos a tema
a tre-yos bocaráa.
Si piesca ella un
mosquitu
caza él la musaraña
y esnalen, vanse y
güelven
y ún ceba y utru
canta.
Aquel xiblar tan dulce,
más dulce qu'una
flauta,
qu'allá pela arboleda
retrañe, a semeyanza
de si otra paxarina
el mesmu son cantara.
Aquel sin fin de flores,
y aquel burbur del
agua,
y el toldu y so
espesura
y aquella lluz
clisada,
y aquel airiquín suave
y el recendor
qu'acarria
y, al fin, con todu
aquello
non sabe unu u se
afaya.
¡Non ye, non, maravía
que digan qu'una xana
llabró n'isi requexu
d'encantos so morada!
¡Oh! ¡fonte de Fascura!
mio frente ya está
blanca,
y entá cuando en ti
pienso
non sé lo que me pasa,
si duermo o estoi
espiertu;
si ye verdá o se suaña
¡Suañar! ¡ai! si la dicha,
mas qu'ella foi
soñada,
por un sin fin durara
¡que nunca
esconsoñara!
(De Obra poética)